Moltes gràcies. Vull començar també agraint a l'Aunet que hagi convidat
l'Institut Ramon Llull a organitzar aquesta taula i concretament a mi a
poder explicar la gestió cultural, la gestió que hi ha al darrere
d'aquest nou esclat de traduccions de literatura catalana a llengües molt
diverses. Dijous i divendres, la setmana passada, jo era a Nova York
presentant aquest llibret les noves traduccions de Quim Monzó i d'Ernest
Ferrer, dos llibres que acaben de sortir aquesta primavera. Tots dos
llibres casualment parlen d'Edward Hopper, un és una novel·la escrita fa
molts anys a Nova York, l'altre és un llibre de poemes sobre Edward Hopper
i la presència d'aquests dos autors al World Voices Festival de Nova York,
el principal festival de literatura dels Estats Units, ha estat un èxit
considerable pel que fa a la rebuda a la premsa, l'èxit de les seves
intervencions. És per dir-los que és una cosa molt present allò que
estem parlant, que fa quatre dies... A Nova York aquest creixement de
traduccions a la llengua més difícil, que és la llengua anglès, la
llengua a la qual costa més obtenir traduccions, és una cosa que és en
marxa. L'Institut Ramon Llull, fundat fa set anys, ha hagut de créixer de
manera molt ràpida perquè ben aviat vam ser els convidats d'honor a la
Fira del Llibre de Guadalajara, el 2004, cosa que va representar una enorme
sala endavant pel que fa a l'augment de traduccions en el context de
l'Amèrica Llatina. I quan ja érem a Guadalajara el 2004 vam saber que el
2007... seríem els convidats a la Fira del Llibre de Frankfurt. I com bé
ha explicat la Kirsten Brand, la Fira del Llibre de Frankfurt és una fira
internacional del llibre molt important, però sobretot també és una fira
alemanya i és un gran gest d'hospitalitat cultural dels editors alemanys.
Els editors alemanys, semblaria, sabem que no és així, però si podríem
arribar a creure que es van reunir al voltant d'una taula, i van posar-se
d'acord. Jo traduiré Ramon Llull, jo traduiré els clàssics medievals, jo
em quedo amb els grans novel·listes del segle XX, jo faré algun gran
reporter com Eugeni Xamà, jo publicaré la poesia completa de Salvador
Espriu, tres volums, amb tota la poesia de Salvador Espriu, jo faré tot el
Tirant lo Blanc, l'obra magna, l'obra valenciana-catalana magna del nostre
edat mitjana, jo traduiré els grans narradors del present, Jaume Cabré,
Maria Barbal, Albert Sánchez Pinyol, jo traduiré poetes actuals, jo
dramaturgs, jo segistes actuals. L'any 2007, els editors alemanys publiquen
53 títols de literatura catalana. I això és un punt d'inflexió pel que
fa a les traduccions de la nostra literatura. Perquè a partir d'aquí,
aquests títols traduïts per editors de tant prestigi com són els
alemanys han estat després traduïts per editors d'Itàlia, de França,
d'Holanda, de Polònia, de Lituània... Hi ha hagut un efecte de
descobriment. Fins al 2003 es traduïen uns màxim 15 llibres a l'any. de
literatura catalana d'altres llengües. 2004-2005 comença a augmentar,
però 2006-2007-2008 ja es traduïen 82, 83 i 84 títols anuals a d'altres
llengües. I el que és interessant és que després de l'èxit de
Frankfurt, el 2007, tot i que òbviament decreix, disminueix el nombre de
traduccions a l'almany, augmenta molt el nombre de traduccions a d'altres
llengües, de manera que en comptes de passar com ha passat en altres
països, que tenen una pujada de traduccions l'any que són convidats
d'honor, a la Fira Lliure de Frankfurt, i després hi ha una disminució,
tornen al ritme habitual de traduccions, en el cas de la dictadura catalana
ha continuat creixent. El 2009 ja es van traduir 92 títols a llengües
molt diverses i enguany, veient aquests cinc mesos del 2010, ja podem
preveure que superarem el llindar dels 100 títols traduïts a d'altres
llengües. Com ho hem fet? Què explica que això hagi estat possible? Sens
dubte hi ha hagut aquest efecte descobriment. El medi literari, el medi
editorial internacional, ha descobert una literatura europea de primera
qualitat amb molts autors que interessaven els editorials i els seus
catàlegs. I això ha estat un recolzat per les polítiques de suport a la
traducció que l'Institut Ramon Llull ha posat al servei d'aquests editors.
Com vam aprendre quines polítiques convenien? De quina manera podíem
recolzar aquest dinamisme? ...editorial dels autors perquè pensin que
Albert Sánchez Pinyol ha estat força modest quan ha parlat. Albert
Sánchez Pinyol per Frankfurt va fer repetidament viatges a Alemanya. A les
estacions de trens hi havia banderoles senceres anunciant les seves
traduccions i no ha volgut accedir-se amb els exemples que podria donar de
països exòtics arreu del món en els quals ha estat present que ens
donarien un mapa de l'impacte que té aquesta força. de les traduccions.
Com ho vam fer? Ho vam fer aprenent d'altres governs europeus. L'Institut
Ramon Llull va mirar com treballava l'Institut de Projecció Cultural de
Finlàndia, el de Noruega, el de Polònia, el de Portugal, el de Grècia,
el de Txèquia, el de Lituània, els galesos i de tots ells vam imitar, vam
copiar les polítiques de suport a la traducció. Perquè hem de saber que
formem part d'una xarxa europea. Tot allò que fem nosaltres és
contrastat, debatut, millorat, esmenat. en un context europeu. Vostès
saben que hi ha una xarxa dels grans instituts de cultura europeus, el
Goethe, el Dante, el Cervantes, el Camões, l'Alliance Française, el
British Council, formen l'EUNIC. Però després hi ha una segona xarxa on
16 altres instituts formen el Literature Across Frontiers, que és aquesta
xarxa en la qual els països que els he esmentat, Polònia, Lituània,
Grècia, Txèquia, Eslovènia, Croàcia, Noruega, Finlàndia, Holanda.
col·laborem per treballar plegats a favor de la traducció i això és un
projecte europeu. La nostra feina es financia a través del projecte
Cultura de la Unió Europea. Això fa que davant de molts dels reptes el
que fem és treballar en col·laboració. Per exemple, a Frankfurt, imitant
els editors alemanys, set editors grecs volien traduir autors de literatura
catalana. amb una llista de deu llibres dels quals havien comprat els
drets. Teníem un problema. En aquell moment, 2007, a Gràcia no hi havia
traductors del català al grec. No n'hi havia perquè, tot i que
històricament hi ha hagut la falta de feina, la falta de traducció ens
havia fet que es dediquessin a d'altres tasques. En contacte amb el nostre
homòleg grec, el que vam fer va ser un seminari de traducció a l'illa de
Paros. Vam aconseguir identificar 12 joves traductors, tots de menys de 40
anys, que coneixien bé la llengua catalana, que podien començar a traduir
el grec. I en aquests moments, d'aquells deu llibres que havien estat
contractats, n'hi havia cinc. que han estat publicants. I a l'Escola de
Traducció d'Atenes hi ha un seminari permanent de formació de traductors
del català al grec. L'última vegada que vaig ser aquí a Brussel·les va
ser en el motiu de la firma de l'acord de cooperació cultural entre el
govern de la Generalitat de Catalunya i el govern irlandès, el govern
flamenc, a través del qual estem promovent les traduccions recíproques
entre el neerlandès i el català. Tot això fa que actualment, com a
actors de les polítiques de suport a la traducció a nivell europeu i
internacional, l'Institut Ramon Llull és un institut més dins d'aquest
mapa de relacions culturals. I vull subratllar que aquest treball de tipus
cultural literari que fem no és un treball que d'entrada sigui polític.
És a dir, quan un editor compra els drets d'un autor de literatura
catalana, quan un traductor decideix traduir-lo, quan un teatre... de
París, de Londres, de Berlín, contracta un actor o una actriu que llegeix
un text d'un dels nostres dramaturgs, quan un festival de música convida
la Trova Kung Fu, un dels principals grups de rumba catalana, quan la
Universitat de Leipzig acaba de posar en marxa un postgrau de traductologia
especialitzat en la traducció del català a l'alemany. En tots aquests
casos, allò que fa l'editor, la universitat, el teatre, és senzillament
seguir la seva dinàmica literària, comercial, cultural. habitual. És a
dir que si de cas allò que fem és un treball prepolític de posar en peu
d'igualtat la cultura catalana amb la resta de cultures europees, els
escriptors catalans amb la resta dels escriptors europeus. És a dir, un
escriptor català actualment disposa del mateix recolzament a la traducció
de la seva obra que un escriptor noruec, finès, polonès, portuguès,
holandès. Poden imaginar que aquesta normalitat amb la qual hem integrat
aquest mapa europeu de les polítiques de traducció provoca nombroses
sorpreses, contradiccions, paradoxes. Senzillament perquè la política de
projecció exterior de l'estat espanyol no és uniforme. No és uniforme
vol dir que en alguns països aquesta política nostra de projecció de la
literatura i de la cultura catalana va coordinada amb la política exterior
de l'estat espanyol i en d'altres casos entra en flagrant contradicció. I
en d'altres casos es viuen situacions de caire paradoxal. Posaré un parell
d'exemples. Fira del Llibre de Praga, any 2008, país convidat a la Fira
del Llibre de Praga a Espanya. Per casualitats de la distribució dels
estants en aquella fira, L'estant de la xarxa europea de la qual formem
part, Literature Across Frontiers, estava al costat, ben bé amb dos metres
de separació de l'estat de la presència espanyola a la Fira de Praga. A
l'estant de la presència espanyola de la Fira de Praga hi havia molts
autors en castellà per descomptat i un pany de paret que sota el títol
Lengües Cooficiales barra Lengües Cooficiales en xec hi havia uns quants
llibres de literatura espanyola. En eusker, en gallec i en català. Res
podia indicar als visitants de la Fira que aquells llibres estaven escrits
en aquestes llengües, eusker, gallec o català, perquè, evidentment,
allò explicava que eren llengües cooficials de l'estat espanyol. No hi
havia, hi havia una presència, però no pas una política explícita de
reconeixement d'aquesta diversitat cultural i lingüística. Passant dos
metres a l'altra banda del passadís, on trobava... Una lleixa amb tots els
llibres de la literatura catalana, que explicava la nostra història
literària, donava informació sobre el suport a la traducció i al costat,
com que som una xarxa europea, hi havia els prestatges de la literatura
polonesa i al costat dels prestatges de la literatura galesa i al costat
dels de la literatura portuguesa, amb un estant col·lectiu, que és
l'estant amb què nosaltres treballem perquè no tenim els mitjans per
cadascun d'aquests petits instituts de revolució cultural tenir un estant
individual. Gràcies. Un altre exemple, si volen, el més paradoxal de
tots. Ha dit en Xavier Pla que actualment grans autors de la literatura
catalana són autors que venen de posicions perifèriques, en tot cas
perifèriques pel que fa a Barcelona, de la diversitat de territoris de la
nostra llengua. Joan Lluís Lluís, un bon novel·lista de Perpinyà,
escriu un ciutat a França, que escriu en una llista de les llengües de
França, que és el català, publica un llibre, El dia de l'os. l'any 2005,
més o menys, el publica en un editor de Barcelona, es tradueix al
francès, és una editorial francesa de prestigi, amb una subvenció de
l'Institut Ramon Llull, el govern català tradueix un autor francès al
francès, i quan aquest autor és recomanat entre els cinc millors llibres
de l'any per la Vanguardia, pel Diari de Barcelona, fa cada any, just abans
de Nadal, fa una tria de les cinc millors novel·les amb els conceptes de
la Vanguardia. un diari de molt de prestigi, posa novel·la
hispanoamericana. Elogio de mis putes tristes, de Gabriel García Márquez,
i al costat, el dia de l'os de Joan Lluís Lluís. És perquè vegin la
complexitat de contradiccions i de paradoxes en què els autors s'han de
trobar i la nostra feina s'ha de trobar. Un últim apunt, dir-los que
aquesta diversitat dels territoris forma part del projecte de l'Institut
Ramon Llull. L'Institut Ramon Llull presenta a nivell internacional la
llengua i la literatura catalanes com una unitat. Com una unitat de tipus
institucional, l'Institut en aquests moments és d'una banda un consorci
entre el govern autonòmic de Catalunya i el govern balear, entre dos
governs autonòmics de l'estat espanyol, però és també una fundació de
dret a endurrar els patrons de la qual les institucions que formen el
nostre institut són el Departament dels Pirineus Orientals de França, la
ciutat, l'Ajuntament, el municipi de l'Alguer. l'estat d'Andorra, les dues
comunitats autònomes de Catalunya i de Balears, també la xarxa de
municipis del País Valencià, la xarxa municipis Ramon Llull, una xarxa
que s'ha establert perquè aquests municipis han decidit integrar
l'Institut Ramon Llull, participar en la projecció internacional de la
nostra llengua i literatura, i decidir que desapareixeran com a xarxa
aquell dia que la Generalitat valenciana assumeixi els seus compromisos en
l'àmbit de la projecció exterior de la llengua i la literatura. Això fa,
per exemple, que nosaltres vetllem molt en posar en escena aquesta
diversitat. Potser més del que ens tocaria fer si no tinguéssim aquesta
situació de divisió del territori de la nostra unitat cultural. Per
exemple, el primer acte literari que es va fer a la Fira Llibre a Frankfurt
hi van parlar Joan Francesc Mira, un novel·lista i assagista valencià,
Carme Riera, una novel·lista mallorquina i Pere Gimferrer, un poeta
català. I això és una cosa que fem de manera sistemàtica. Un altre
exemple, fa apenas cinc mesos, en la trobada de tots els professors de
català que ensenyen a les universitats d'arreu del món. En 160
universitats del món sencer s'ensenya el català i cada any es fa una
trobada d'aquests professors. Es va fer a Gandia i la conferència
inaugural la va fer en Robert Archer, el gran especialista d'USIASMARC a
nivell internacional, el professor al King's College de Londres, i la
conferència més específica sobre temes de filologia la va fer un
especialista de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. I m'aturo aquí dient
només que aquest èxit pel que fa a les traduccions de la literatura
catalana és una història europea. És una història alemanya, com hem
vist. És una història francesa, italiana, holandesa, basca. L'Albert
Sánchez Peñol fa un parell de mesos era a la Fira Llibre d'Orango on la
literatura catalana era la convidada d'honor. Però sàpiguen que ha estat
també la iniciativa de tots aquests països que han volgut convidar. els
nostres autors i una institució com si fos un Ramon Llull a treballar-hi,
la que ha permès aquest punt d'inflexió que creiem que és definitiu pel
que fa a la projecció exterior de la nostra cultura. Gràcies.