Estàs bé, Llu? Estic bé, estic bé, sí, sí. Bé, bona tarda. Crec que
m'escolteu. He pogut posar la càmera, cosa que l'altre dia no vaig poder
fer. Ara la tinc aquí posada. Bé, per començar la segona sessió, tal
com en tenim en la programació, doncs avui parlarem del just i el bo.
Això, doncs, d'alguna manera seria equivalent al capítol 10 del llibre de
l'aventura de la moralitat, del llibre de la matèria. Bé, primera cosa,
per començar aquesta sessió, doncs, m'agradaria tornar a... No sé si ja
passava el llibre en anglès. Doncs m'agradaria tornar a un tema que vam
estar comentant el primer dia perquè fa la qüestió de l'ètica que ens
pot ajudar per començar el tema d'avui. Bé, quan parlem de l'ètica, com
a tal, podem diferenciar entre el que seria la mera ètica. La mera ètica,
de fet, és una cosa que nosaltres tenim incorporat, de fet, en el nostre
llenguatge. De fet, per exemple, en català, en castellà, doncs,
vosaltres, quan parlem, per exemple, de les mateixes qüestions
etimològiques, doncs ja vam veure que l'ètica tenia molt a veure amb la
qüestió del caràcter. Doncs, efectivament, en aquest sentit, podem
parlar de les ètiques d'un poble, de l'ètica d'una persona, però del
caràcter d'aquesta persona. De la mateixa manera, quan parlem de moral,
quan parlem que algú està alt de moral, baix de moral, doncs ens referim
a alguna cosa efectivament fàctica, empírica i, també, precisament en
aquest sentit, si anem també a l'etimologia, doncs, efectivament, una vida
ètica ha de tenir present que no seria únicament, per dir-ho així, el
que nosaltres diem avui una vida correcta des del punt de vista moral,
sinó que, en el sentit originari, quan parlem d'una vida ètica, ens estem
referint a una vida feliç. Una vida feliç. Això, sobretot, és una cosa
que tindrà molta importància dintre la tradició aristotèlica, que
comentarem avui alguna cosa. I bé, ja parlant, pensament de l'ètica en
aquest sentit, de la mera ètica, i anem ja directament a l'ètica
estricta, la que és prou ben filosòfica, per dir-ho així, doncs, ja vam
comentar l'altre dia que hi ha dues grans tradicions, dues grans tradicions
en funció de com podem nosaltres discriminar què és el que fa que una
acció sigui ètica. Doncs bé, d'una banda, tenim l'ètica teleològica,
teleològica, també la podem entendre com l'ètica clàssica o
aristotèlica. Com reconeixem una ètica de l'entològica? Doncs aquella
per la qual nosaltres considerem que un acte és just per les
conseqüències, pels efectes. Llavors, un acte és bo, és just, és
moralment correcte, no ho és com a tal en si, sinó pels conseqüències
que consigueix. Si tenim aquest plantejament, que és el que, per exemple,
trobem en Aristòtic o entre els contemporanis John Stuart Mill o Bertham o
els utilitaristes en general, doncs veiem que allò que ens permet entendre
un acte com a just, com dic, és la finalitat de l'acció. D'acord? Si ens
seguim pròpiament a Aristòtic o més correctament ara agafo Aristòtic
com a epítom, una mena com a gran representant de tota la tradició
clàssica. Si entenem l'ètica de l'entològica des del punt de vista
clàssic, per exemple, la ètica que trobem fins pràcticament
modernitzada. La ètica que trobem tant des d'un punt de vista laic o
filosòfic, però també teològic o religiós, la teologia que trobem en
els grecs, en els romans i en els medievals, s'identifica precisament amb
una idea de bé. O sigui, allò que és correcte des del punt de vista
moral és un fi i aquest fi és bo. Això és molt important quan parlem
nosaltres en termes ètiques perquè, efectivament, no totes les corrents
ètiques consideren que allò que fa connexió sigui èticament
considerable sigui el bé. El bé és una concepció substantiva de la
moralitat. Substantiva. Una cosa que, com veurem, i si heu començat a
fullejar el llibre, doncs no és una cosa que avui tothom accepti. Així
mateix, si nosaltres tenim una concepció teleològica del bé, no vol dir
que tothom estigui d'acord. En les nostres consideracions ètiques. El bé
pot ser relatiu? Per exemple, el que és bo pels satanins potser no és bo
pels espartans. Perquè recordeu l'ètica aristotèlica, el que ens diu.
Doncs, efectivament, el que fa que un acte sigui ètic és la finalitat i
aquesta finalitat quina ha de ser? El bé comú. Llavors, a cap i a la fi,
el que és les condicions de la moralitat és la mateixa comunitat. Per
això Aristòtil diu que on no hi ha comunitat no pot haver-hi ètica. Mm?
D'acord. Llavors, significa això que fer el que toca per salvar la
comunitat és en si mateix ètic? No. Això ja vam veure, o no, des del
punt de vista polític aristotèlic. Ja vam veure que això, per exemple,
és el que ens diria un realista polític. Maquiavel, Max Weber, diria molt
bé, escolteu, voleu defensar una moralitat? Doncs caldrà anar en contra
de la mateixa moralitat. Són decisions polítiques. Això no és
Aristòtil. Aristòtil, recordeu que el meu acte ha de ser exemplar.
Exemplar per qui? Per la comunitat. El cap i la fi és la comunitat que
reconeix que el meu acte és bo. Bo per què? Doncs per la comunitat. I per
què per la comunitat? Perquè contribueix al bé comú de nosaltres. Ara
bé, evidentment, si partim d'aquest criteri, doncs actuar de manera
exemplar no és el mateix a Esparta que a Ríos. Els valors són diferents.
Llavors, un bon ciutadà d'Esparta no es comporta igual que un bon ciutadà
de Reus. Llavors, clar, aquí com veurem el proper dia, per exemple, quan
entrem en el tema de la virtut, perquè clar, el que ens planteja
Aristòtil són els fonaments de l'ètica de la virtut. Ser, actuar d'una
manera ètica és el mateix que actuar de manera virtuós. De fet,
nosaltres, si penseu quan parlem que algú és virtuós, estem dient
d'algú que actua de manera exemplar. Quan diem, per exemple, aquest
pianista és virtuós, segur que actua de manera exemplar, és a dir,
contribueix, podríem dir, al bé comú de la gent, o sigui, de la
comunitat d'aquells que gaudeixen de la música. I què diem? És virtuós.
Per què? Perquè, ostres, has d'aprendre d'ell. Escolta això que em dius.
És virtuós. Llavors, és bo. Llavors, fixeu-vos que diem la paraula és
bo per referir-nos a algú que és virtuós amb un instrument o amb una
pilota o cuinant però també dir que és bo a algú que actua d'una manera
que fa paler els nostres valors. M'he millor dit, no? Doncs bé, això no
és únicament un lloc de paraules sinó que d'alguna manera diu com
l'aristotelisme també està relat en el nostre tradició. Però, clar,
està plena de relativisme o de la relativitat de la moral. Com veurem el
proper dia, un va cantar allà que ens ho diu. Doncs, actuar de manera
ètica, partint d'aquesta concepció teleològica, doncs, fa que no sigui
igual una acció ètica en un lloc que en un altre. Perquè l'exemplaritat
varia. De la mateixa manera que un bon pianista no té per què ser un bon
cuiner. Sinó que el bon pianista ho és dins del conjunt d'aquells que
valoren la música d'aquell any 96. Després, clar, la concepció
teleològica, la concepció que identifica l'acció moral com el bé també
pot ser absoluta. Aquí està, per exemple, el punt de vista religiós. O
sigui, per exemple, el cristianisme, sobretot a partir de Sant Tomàs, que
és una adaptació cristiana de l'aristotelisme, doncs ens diria que
efectivament el meu acte pot ser exemplar per tothom. No únicament pels
ateneusos, els catalans, els orbeusos, el que sigui. No un grup
determinant. Sinó que en el moment que partim que nosaltres som els fills
de Déu, el dogma de l'Església, doncs actuar bé significa actuar bé per
tothom. Més enllà de les frontenes, no? Urbi a tot urbi. Llavors, molt
bé, veiem que des del plantejament teleològic, doncs hi ha una concepció
del bé, aquest bé efectivament pot ser o relatiu o absolut. Per què
passa amb el plantejament teontològic? És el qual li dedicarem avui més
temps que l'altre teleològic. Ho voleu plantejar aquí perquè veieu això
que ja vam esmentar l'altre dia i seguirem el proper dia. Amb la qüestió
teontològica, efectivament, la qüestió ja no té tant a veure amb si el
meu acte és bo, sinó si el meu acte és just. Llavors, des del punt de
vista teontològic, el que fa que un acte sigui just, perdó, que un acte
sigui moralment acceptable, que un acte sigui ètic, és si és just o no
és just. I la justícia ho és en si mateixa. Ens diu el plantejament
teontològic. Llavors, no si el que tu fas és bo per mantenir la comunitat
o si és bo per escoltar la paraula de Déu o no sé què, sinó que el que
tu fas o és just o és injust. Per exemple, per un teontòleg, per Kant,
mentir o és just o és injust. O és correctament o és immoral. Podria
dir, no, però mentir potser aconseguim no sé què. Llavors, és un
plantejament teològic que estàs fonamentant en el fi i no en el principi,
no en la norma. Llavors, un plantejament teontològic, efectivament, és un
tema no d'haver, no és una qüestió substantiva, com podria dir
substantiva, perquè és bo pels satanessos o pels ucranessos o per la
classe treballadora o per les dones. No, no, no és un grup, un grup, sinó
que el plantejament teontològic són normes i normes que han de valer per
a tothom amb independència del grup o col·lectiu al qual vosaltres
pertanyeu. Llavors, així com el plantejament teleològic ens posa en el
debat en si som una concepció absoluta del bé o una concepció relativa
del bé, el que té el plantejament teontològic lligat amb la noció de
justícia com a criteri de l'ètica és precisament el tema de
l'universalisme. El tema de l'universalisme. Llavors, el que té de
particular les ètiques teontològiques de particular no vol dir que siguin
les úniques, però el que sí les caracteritza de manera molt, molt
específica, com veurem, és clarament que si un acte és èticament
acceptable és perquè és universalitzable. Per això el tema que us deia
de mantingui, robar o l'avortament o la llibertat d'expressió o el que
sigui. Llavors, si alguna cosa és correcta des del punt de vista moral no
ho és perquè beneficiï algun determinat o mantingui el benestar o el que
sigui sinó perquè és bo en si mateix. Llavors, com que és bo en si
mateix és valid per a tothom. Igual que una llei física. No vol dir,
escolta, no, és que la mecànica funciona de dilluns a divendres, i els
caps de setmana no. No. La mecànica funciona sempre o no funciona. El
mateix amb una ètica d'entornabilitat, sí. Això també que no es pot
mentir, perquè s'ha tirat l'anàlisi d'un nazi i accedeix a un museu i
diu, sí, mira, aquí és la veritat. Exactament. Mentir no és
universalitzable. Efectivament. Vull dir que aquí estem en un tema que és
molt estricte. Una cosa que també us recomano, per exemple, quan penseu
cants, que avui parlarem, però un exemple és que quan pensem l'ètica
teontològica, etc., heu de pensar com ho legisla algú. Quan jo faig unes
lleis, per exemple, impostos, per exemple, faig una llei sobre la
fiscalitat, etc. Clar, potser jo tinc moltes propietats amb els diners i
potser aquesta fiscalitat m'afecta. La gràcia és que quan jo faig la llei
jo no penso des de la meva perspectiva, del jueu, per exemple, sinó que
penso realment què s'hauria de fer en condicions neutres. És el que
parlarem avui, com es pot aconseguir si això es pot aconseguir. Cant ens
parla del subjecte transcendental i seria un subjecte que no és el
biogràfic, no és el psicològic. Podem pensar que cadascú de nosaltres
té la nostra psicologia, tenen les nostres preferències, els nostres
gustos, la nostra ideologia... Són el subjecte que segons Hume és l'únic
que hi ha. Segons Hume és l'únic que hi ha. I recordeu que en la crítica
a la raó pura Cant, allò és el fonament de tot el que és la filosofia
posterior i la ètica, ens diu clar, qui em va despertar en el meu somni
dogmàtic és Hume. Nosaltres som alguna cosa, i la nostra experiència...
Però resulta que si tot depèn de la nostra experiència com podem arribar
precisament a una idea universal? Tu tens les teves coses, jo les meves i
més o menys podem trobar un acord. Però hem d'entrar en un tercer i
transparim com és. Potser estàvem equivocats fins ara, no? És clar que
és el problema d'una ètica basada en la pura psicologia. Llavors Cant el
que elabora com veurem avui és un subjecte que no sigui de tu o de mi
sinó que sigui de qualsevol persona que estigui disposat a raonar. Això
és possible? Clar, si és possible per exemple realment si tots som
persones racionals mentir seria acceptable? Clar, per donar-te l'exemple tu
ja estàs suposant per exemple que el nazi que ve a casa teva és racional
i no que esteu ben compres. Clar, però això efectivament va influir
també molt en els judicis que van fer els nazis després de la revolució.
Clar, si era el responsable el soldat o si era el responsable qui donava
l'or. Com veieu aquest és un problema ètic que ha tingut després
implicacions reals en el dret. Com veieu és un problema que connecta una
cosa molt clara. És molt bona observació. Llavors bé, gràcies pel
comentari del company perquè precisament l'ètica cantera com us deia pot
haver una modernitat. Llavors anem a veure des d'un punt de vista cantià
des d'un punt de vista cantià per exemple tenim com us deia el capítol 10
on tenim aquesta qüestió doncs efectivament és l'article de la Cortina,
la Cortina és cantiana és una filòsofa cantiana una de les grans
representants de l'ètica cantiana en llengua espanyola Com des d'un punt
de vista cantià podem realment argumentar que l'ètica deontològica és
més potent que l'ètica ideològica. El proper dia veurem l'altre punt de
vista veurem a quins raons ens ofereix un cantià a l'hora de defensar
perquè això, malgrat aquestes qüestions que es poden trobar, doncs és
la que realment ens toca perquè l'altra diguem d'alguna manera queda tan
necròfica. La primera cosa que ens trobem és que en la modernitat que és
la paraula que ens trobarem però clar, en la modernitat potser seria més
bonic de parlar dels processos de modernització o si voleu tot el que
significa l'aparició i expansió del capitalisme. És a dir, és la fi o
la descomposició de les comunitats orgàniques aquesta imatge doncs que
tots entre nosaltres vivim, convivim i tots som cosins, germans, compartim
a nivell podríem dir lingüístic, moral, religiós una homogeneïtat.
Evidentment en ciutats capitalistes això no existeix A partir de la
industrialització allà ens barregem Déu i sa mare tots, i avui doncs
només cal sortir igual carnet. És a dir som nosaltres individus podem
tenir coses en comú. Normalment aquestes coses en comú les trobem doncs
per qüestions doncs més o menys anatòpiques no perquè vinguem d'un
mateix tronc. Doncs bé això és una cosa que té a veure precisament amb
la modernitat. I aquí la crítica que faria un canvi a l'aristotelisme
clàssic ja quan dic aristotelisme clàssic estic pensant en Aristòtil
directament, com veurem hi ha neoaristotèrics que no és que agafin doncs
el múdicament del que diu Aristòtil sinó adaptacions noves una de la
principal que hi ha que se li fa a Aristòtil especialment idea de telos,
idea de telos. Telos és la finalitat Aristòtil ens argumenta tant en la
seva ètica en icòmat com en la política, dos llibres que recomano si no
ho he llegit els comenta clar tots nosaltres tenim alguna finalitat en la
nostra vida per exemple el pianista vol ser pianista, el futbolista vol ser
futbolista i en funció d'això doncs el que ha d'aspirar el pianista és a
ser virtuós com a pianista no li pots demanar que sigui un Messi o que
sigui un Ferran Adrià aquest pianista el que vol ser serà un soper està
en el seu telos ara bé, el que també ens diu el senyor Aristòtil ara no
parlo d'aristotelisme sinó d'Aristòtil en concret és molt bé si aquest
senyor vol ser pianista o vol ser cuiner o vol ser el que sigui d'alguna
manera és perquè viu en una comunitat que li ho permet i d'alguna manera
ell està recollint una tradició i diu doncs jo vull ser pianista o vull
ser cuiner o vull ser filòsof o el que sigui, allò d'alguna manera li
pre-existeix i d'alguna manera agafa el relleu doncs mira jo vull ser en
una comunitat en què hi ha pianistes no vull ser pianista què passa si
allò per exemple no existeix si a mi em ve de cap ser pianista i resulta
que no existeix doncs Aristòtil diria bueno aquí anem a veure si
contradiu els principis de la comunitat que avui nosaltres en termes
moderns diríem anem a veure si és ilegal però com veieu ja el patró
ètic doncs ja xoca amb o si és la tradició o si és la normativa legal
aquí veiem una primera crítica històrica del que suposaria la crítica
del temps, nosaltres intuitivament no apel·lem a les tradició sinó que
apel·lem a la legalitat que ve a ser doncs el marc comú de tots nosaltres
quan parlem a gent que per exemple potser no està disposada a tenir un
debat filosòfic doncs el marc comú en què ens trobem és la legalitat el
mateix en l'època d'Aristòtil, potser no tothom està disposat a tenir un
debat filosòfic pel que està veient malament en el fons allò que acaba
sent la inèrcia general és la tradició llavors què ens comentaria el
senyor Aristòtil doncs efectivament el que tu fas és èticament
acceptable és bo si no contradiu la comunitat en la que vivim i la
comunitat en la que vivim bàsicament es fonamenta en les tradicions
llavors si ser pianista no contradiu els valors de la nostra comunitat ara
bé si resulta que a més a més la nostra comunitat deixa d'existir posem
per cas tu mai podràs ser pianista com a mínim no aquí i a més a més
el tens que plantejar cap al rany igual si vols ser cuiner, si vols ser
professor el que sigui llavors el principi fonamental perquè pugui
haver-hi identitats entre els dos, si tu has de reconèixer realment què
és el que és l'estat de la teva comunitat, quina és la finalitat de la
teva comunitat i com tu pots contribuir al benestar d'aquesta comunitat,
igual a Esparta dir que em vull dedicar doncs què sé jo, al teatre o a la
poesia estàs carregant els fonaments de l'estat espartà, l'estat espartà
és un estat guerrer llavors tu el que has de ser un món espartà és
segur que és un món guerrer i atenció, si ens carreguem la pòlis
espartana doncs tu com a espartà et veus d'autòntim igual arribar a Sant
Anessus i et conquereixen, que recordeu ara quan anem a l'època històrica
recordeu Aristòtil era el preceptor d'Alexandre Magna i una de les coses
que li deia és justament allò que no va fer Alexandre Magna la idea
d'Aristòtil era com a assessor d'Alexandre Magna és que després de les
guerres del Peloponès, ell havia de reconstituir els diversos, les
diverses pòlis de Grècia cadascú té un telus Sant Anessus d'una manera,
els espartans d'una altra i de fet va passar, quan Esparta conquereix
Atenes allò no funciona i això ho podeu pensar també en temes actuals si
Rússia realment engreixa Ucraïna pot realment arribar a funcionar aquí
una història que ens diria que els ucraïnessos comparteixen un telus una
essència com li vulgueu dir llavors primera cosa que trobem doncs allà on
realment hi ha estats capitalistes doncs aquestes tradicions tendeixen a
dividir-se penseu per exemple les intuïcions les maneres de viure d'una
societat industrial urbanista, etc. i l'Observador del Camp el món rural,
etc. com més urbana la legalitat i la individualitat com més s'atenia
més força que no pas el grup o la tradició llavors podríem dir aquí
que hi ha no únicament un trencament històric sinó que alguns fins i tot
parlen de trencament antropològic d'alguna manera l'aristotelisme clàssic
seria com una mena de reliqui en aquest sentit un altre, això sobretot pel
que podríem dir la visió teleològica més religiosa com aquesta que deia
el senyor Tomàs la seqüalització o sigui el fet de partir que la
religió és un tema personal o que les esglésies haurien de ser
universals i comencen a estar vinculades a un estat nacional com per
exemple en els casos del protestantisme la mateixa església europea
continental queda esquarterada a partir de les guerres de religió del
segle XVI-XVII doncs veiem que comença a haver-hi un procés de
seqüalització que està molt clar en què per exemple un republicà jueu
i ateu com Espinosa i també un britànic conservador o monàrtic com
Hobbes estan d'acord en un tema que és que el poder religiós ha d'estar
subordinat al poder civil llavors els cures o cadascú amb la seva fe pot
fer el que vulgui sempre que no vegin en contra del poder civil, la llei
això són nosaltres, això a nosaltres no ens espanta perquè és el
nostre sentit comú doncs cadascú pot tenir la seva religió o el que
sigui, però escolta no pot anar en contra de la llei doncs molt bé, això
seria un altre cop de la humanitat orgànica llavors aquí tindríem un
altre argument històric o antropològic contra el que podria ser un
heitorisme clàssic i un tercer punt que d'alguna manera se'n deriva de tot
això que ja he comentat és que nosaltres, es veu per mà a diferència
dels grecs o els romans nosaltres tendim a ser individualistes uns més o
uns menys però nosaltres a l'hora de decidir les grans qüestions que ens
afecten volem tenir bé un vot bé si hi haurà de ficar una papereta o bé
si hi haurà de parlar en públic nosaltres, i això és una qüestió
també sociològica històric o antropològica doncs no volem que parlin
per nosaltres i si algú ha de parlar per nosaltres prendrem la decisió
llavors aquesta imatge grega, romana, medieval dic medieval perquè per
exemple fins i tot penseu les imatges dels gremis els gremis medievals al
final són representats per parlar que no és que parlés tothom sinó que
d'alguna manera o els mestres decidien feien coses igual que en les
famílies les famílies romanes per exemple tenia veu en quatre famílies
tenia veu també en el senat o on sigui llavors igual que en l'església
catònica doncs clar, qui té realment veu i vot? aquell que sap llegir i
qui sap llegir? doncs l'elit religiós amb el protestantisme això comença
a canviar el protestantisme també té molta gràcia amb els processos del
capitalisme com deia Max León encara que no siguem liberals doncs sí que
afirmem la nostra individualitat, som individus i per exemple nosaltres
considerem que tornant al tema de la legalitat si algú per exemple fa un
delicte nosaltres diem que ha de ser jutjat la persona trec d'algun cas que
és quan nosaltres considerem que una persona és menor d'edat llavors ha
de tenir una potestat però clar, aquí marquem un límit quan aquella
persona és major d'edat és ella la responsable no el seu pare o la seva
mare o el que sigui en un cap medieval, en un cap grec o romà doncs les
persones que no són representants són propietat un infant però també
una dona per exemple o un esclau, una persona que no és lliure és
propietat d'algú, llavors no té cap tipus de representació individual en
canvi avui nosaltres considerem que fins i tot la persona més despreciable
que ens podem trobar s'ha de poder defensar d'alguna manera això ja
implica un canvi de mentalitat que d'alguna manera sí que ens fa pensar si
Aristòtil la paraula literal d'Aristòtil es pot adaptar a la realitat
són fenòmens que no podem obviar respecte d'això efectivament tot això
ho podem quadrar amb el que significa l'aparició de l'estat modern l'estat
modern és una qüestió bàsica per entendre com nosaltres entenem la
moralitat sobretot quan ja hem dit al començament jo us deia en què és
allò que ha de ser el criteri o aquell aspecte distintiu d'una acció
ètica el bé o la justícia si penseu tendim a considerar aquesta és la
teoria que l'estat modern el que tracta és la justícia i no el bé per
això per exemple a partir d'aquí veiem que els estats tenen els seus
tribunals de justícia i no els tribunals del bé de fet era com una cosa
macrònica el tribunal del bé sona més com a superheroi no és com una
cosa justícia podríem dir tornant al nostre individualisme cadascú té
les seves intuïcions per això votem quan parlem de justícia el que volem
és un tracte per igual si tu ho mantens en el tribunal no és
universalitzable encara que et pugui salvar de l'ajut o el que sigui amb
aquesta qüestió que dèiem l'estat modern a partir d'aquí us recomano
algunes lectures clàssiques com per exemple la teoria política de
l'individualismo possessivo de Macpherson un clàssic jo crec que és una
obra que encara que no fos operada és... la teoria política del
individualismo possessivo crec que és dels anys 60 aquesta obra té més
de 50 anys però segueix sent el millor que s'ha escrit i a més que és
molt interessant des del punt de vista filosòfic també històric també
d'història de la filosofia són diversos capítols on es comenta Hobbes,
Locke Macpherson l'autor perdó on Macpherson mira d'entendre per què
aquests filòsofs d'alguna manera no s'entenen estrany fins a dalt o no
sinó que d'alguna manera són els que ponen sobre la taula la manera que
hem de pensar nosaltres i que s'ha de corroborar a mesura que s'han
d'estrenar les societats del mercat capitalista és a dir la imatge aquesta
d'individualisme possessiu l'heu d'entendre com que allò que conforma la
societat no és el conjunt orgànic com en el cap d'Aristòfils sinó que
és el conjunt d'individus que es consideren a si mateixos propietaris
llavors, l'administració estatal el que ha de fer és garantir la
propietat de cadascú de nosaltres com a individus aquesta seria una idea
general ja us dic és un llibre que és molt bé i que és molt
il·lustratiu sobretot en ètica i filosofia política bé deixem ara Kant,
Hobbes, Aristòtil i anem a Kant que és una mica com el gran patró de
totes aquestes teories ètiques i ontològiques modernes dintre de Kant dit
el que és la seva obra i ara estic pensant sobretot en la seva obra
estrictament de filosofia moral perquè Kant va començar sobretot
escrivint llibres sobre física, sobre metafísica després naturalment
sobre epistemologia però quan ell comença a escriure sobre ètica podem
fer com un tall la seva obra entre dos grans moments de la seva reflexió
ètica que alhora també es corresponen amb dues lectures dintre de la
mateixa ideologia moderna el primer Kant, podríem dir així és el que és
defensor d'una ètica estricta estricta vol dir que sobretot l'Estat s'ha
de subordinar a l'ètica alias que val de l'Estat modern aquest que hem dit
que és una cosa moderna que alguna cosa fa anacrònica les lectures de
l'istotelisme més clàssic bé, aquest Kant té un assaig que és un
article per ser Kant s'ha de dir que és molt molt fàcil de llegir és
gairebé com una fàbula que ell fa com una reflexió d'aquesta és la
història de la humanitat i es diu una cosa així com la història de la
humanitat en clar cosmocultura a partir d'aquí té una reflexió com els
humans d'alguna manera ens hem vingut fent la punyeta amb tota la història
i fent tot però així tot ell diu molt bé l'ésser humà és racional i
en el fons aquesta racionalitat és la que ens porta a dir doncs que és
possible fer un acte que sigui correcte des d'un punt de vista humanista i
dintre del que és la seva reflexió ell acaba pensant i defensant en què
allò que cal, allò que cal que ens cal a tots nosaltres és pensar en
termes cosmocults llavors com podria ser possible això doncs molt bé ha
d'haver-hi un estat global que sigui ètic no en el sentit de Hegel que
parlava una cosa similar en el cas de Kant és un estat cosmopolita llavors
el que estaria pensant aquí Kant realment és que hauria d'haver-hi una
mena d'administració global com ho diríem en els tribunals de justícia
global que altra vegada sigui ahi diu aquí tinc un problema un moment
aquí hi ha una gravació bé jo veig que segueix gravant bé m'ha sonat
una campaneta d'un problema de gravació però ara veig que segueix gravant
llavors jo vaig seguint és un articlet que es diu Història de la
humanitat en clau cosmopolita una cosa així que de fet no és un llibre
és un articlet de poquetes coses Història de la humanitat en clau
cosmopolita és un títol més llarg que també varia segons les
produccions però bé el que m'interessa sobretot d'això que tingueu
present és que aquí ja Kant ens diu que per fer possible la justícia ha
d'haver-hi un estat global que s'encarregui d'administrar els nostres temes
si voleu les nostres propietats perquè també nosaltres podem actuar d'una
manera ètica bé això és un text que ell per si ho estàs buscant ell
publica abans de la guerra napoleònica abans de les guerres napoleòniques
què passa? doncs que Kant viu la revolució francesa viu les guerres
napoleòniques i en plenes guerres napoleòniques en 1795 publica un
acuscle molt famós que es diu la pau perfecta aquí Kant ha canviat
d'opinió segueix defensant una ètica deontològica però aquí que a més
és on encunya pròpiament el dret cosmopolita ara això del cosmopolitisme
ja des de Senó de Lea que el podem trobar i segurament trobem altres
cultures la ciutat del món etc però la idea que hi hagi un dret en el
sentit modern del terme aplicat a tota la humanitat això com a tal és una
idea moderna i a més canvia el que ens defensa Kant en aquesta segona
postura seria no hi ha una ètica estricta perquè un estat està sobre una
ètica perquè clar, què ens diu el senyor Kant? doncs si d'ètica només
n'hi ha una i d'estats només pot haver-hi un si no estem intentant
promoure el relativisme llavors ha d'haver-hi un estat que és qui
s'encarrega dels nostres temes socials, econòmics etc per fer posar
l'única ètica que hi ha doncs bé en la pau perpetual que ens recomenta
el senyor Kant és una confederació de repúbliques una confederació de
repúbliques llavors això us hauria de sonar perquè quan després de la
primera guerra mundial Woodrow Wilson el president nord-americà arriba a
Europa i proposa la lliga de nacions o societat de nacions té a Kant sota
el braç ell està dient si volem realment acabar amb totes les guerres el
que cal és acabar amb la idea que cada estat ha d'administrar la seva
pròpia justícia perquè si fem això estem reduint l'ètica al dret el
que ens diu Kant és que el dret és el braç armat de l'ètica llavors si
d'ètica només n'hi ha una no pot haver-hi molts drets ha d'haver-hi un
dret ara bé, en què es diferencia aquesta teoria que és la que
inspirarà primer a la lliga de nacions de Wilson i després a les Nacions
Unides a la ONU i totes les Nacions Unides després de la segona guerra
mundial es diferencia que no es defensa un únic estat sinó que es posa la
segona condició tots els estats són legítims sempre que no qüestionin
l'única ètica que hi ha la universalitzant-la a l'any 48 es dirà amb un
text de referència que és la carta dels drets humans llavors clar la
filosofia que hi ha al darrere de que tot estat és legítim sempre que
respecti i es comprometi amb els drets humans és Kant però sobretot el
segon Kant és el Kant que diu, escolta el món és molt complicat i no
podem subordinar l'estat a l'ètica perquè clar, si subordinem l'estat a
l'ètica només n'hi ha una, doncs l'estat n'hi haurà d'haver un un estat
global després de la polèmica que tenia una cosa semblant de Mercat Kant
diu, escolta no podem fer així els pobles estan en diversos modes del
progrés, diverses fases no tots estan en el mateix nivell del que es
tracta és que cadascú tingui les seves repúbliques totes coordinades
sobre una mateixa ètica el que no val, cosa que per Hobbes li donaria
igual, però per Kant no és que, bé, per Isabel també li donaria igual
però per Kant no, és que cada estat tingui el seu dret i que els drets a
nivell internacional entre si siguin contradictoris que un dret permeti que
es pugui jo què sé, perseguir a les dones per anar sense vell per
exemple, per cas, i que en un altre no ho faci, doncs clar a qui Kant
diria, a veure, o és just o és injust és universalitzable, no val, no
és que en la meva cultura això és així però hem dit que això seria un
plantejament aristotèlic potser no el de Kant llavors quan nosaltres
pensem o defensem una ètica per a tothom i potser debatim en si cal un
únic estat global o una coordinació d'estats que tots compromesos amb una
mateixa concepció del dret, aquí estem argumentant des d'un punt de vista
kantiar i l'ètica que hi ha al darrere és deontològica llavors el tema
de mentir el tema de mentir ho podem aplicar igualment a qualsevol país
per exemple que estigui en temps de guerra, no? Recordeu quan es va
conquerir Iraq que es deia que hi havia ara una certa extorsió massiva o
ara Putin quan diu que Eucàdia està plena de nazis val, podríem dir
ostres potser és una mentira però ho fa potser per posar un ordre just,
posem per cas clar que diria Kant que no que estàs mentint llavors si la
intervenció és justa s'ha de defensar en termes ètics no hem de mentir
val, això seria per exemple un plantejament kantiar que podria ser la
defensa d'una intervenció cosa que per exemple passa en l'any 92 95, 92
ara l'any 95 sí, és justament amb el segon amb el Bicentenari de la Pau
Perpètua Habermas un gran kantiar actual és Kantiar doncs clar ell es
plantejava si què fer per exemple a Jugoslàvia i què fem a Bosnia doncs
clar el que argumentava el senyor Habermas és que la intervenció en
Bosnia estava èticament justificada però per què? doncs perquè en
principi s'havia d'evitar un genocidi i havíem de garantir els drets
humans allà llavors segons Habermas no calia mentir per justificar la
intervenció llavors des d'un punt de vista kantiar allò justificava
èticament una intervenció doncs com veieu veiem en Kant molts exemples
amb l'actualitat un segon cas tornant ara a Kant anem a la teoria el que
caracteritza una acció ètica en Kant que ja hem dit hem parlat que ha de
ser universalitzable etc ho podem plantejar també des de la qüestió del
deure del deure segons Kant això per exemple ho podeu estar molt ben
desenvolupat en la fonamentació de la metafísica dels costums la
fonamentació de la metafísica dels costums això es diu en català en
castellà es passa a Calpe per exemple i també és una bona de llegir
això potser és la traducció potser estàs pensant està la metafísica
dels costums i la fonamentació de la metafísica dels costums la
metafísica dels costums també us va molt bé la fonamentació és quan ja
desenvolupen tota la teoria del dret la metafísica dels costums en la
metafísica dels costums per exemple aquí Kant ens diferencia tres
relacions que tenim nosaltres amb el deure una podem actuar contra el deure
per exemple si a mi m'han dit que el meu deure és no robar jo puc robar
doncs en aquest cas estic actuant contra el deure també potser m'han dit
que no he de robar i no robo i em diuen ostres i per què no robes doncs
clar, no robo perquè m'han dit que no he de robar d'aquesta manera actuo
amb conformitat al deure que ens comenta el senyor Kant actuar contra el
deure no és èticament desestable si jo no actuo contra el deure tampoc ho
faràs tu si jo actuo com dóna la gana tu també doncs ja està, això és
el homo omnilucus de tots el que més força imposa segona podríem dir que
actuem per deure que significa que vingui algú i que digui escolteu ens
posa aquí un llistat, una llei els drets humans el que sigui i ens diuen
escolteu heu de fer cas aquí algun catecisme el que sigui podem actuar
d'acord amb el deure conforme al deure estan actuant èticament per què no
perquè estem obeint llavors quan estem obeint ens diu el senyor Kant
actuem de manera heterònoma què és heterònoma heteros és un altre
nomos és llei actuar de manera heterònoma és actuar seguint les lleis
d'un altre aquí Kant torna a trobar un problema si actuem de manera
heterònoma estem seguint les lleis del nostre país i aquestes lleis
contradiguen la del país del costat llavors és impossible lògicament que
estiguem actuant de manera ètica almenys un dels dos estats està
justificant accions no ètiques però clar d'entrada si ja hem dit que hem
d'actuar èticament doncs hem d'actuar de manera autònoma segons Kant per
això Kant no diria que hem de seguir arrajatables o obeint els drets
humans ell diria que nosaltres, de la nostra pròpia raó reconeixerem si
allò és bo o correcte és clar que si Kant té raó ha de reconèixer que
allò és correcte però no perquè ens ho digui un tribunal internacional
o Biden o qui sigui sinó perquè nosaltres, de la nostra pròpia raó
corroborem que allò és bo llavors no és una cosa que haguem d'empullar
sinó que és una cosa que corroborem de la mateixa manera per seguir un
exemple que li encantava Kant si la mecànica és partadera si és correcte
el que diu Newton no és perquè digui Newton és perquè si tu agafes una
calculadora un paper i un llapis i comences a provar a moure les taules
doncs la mecànica funciona no perquè ho digui Newton sinó perquè tu ho
pots col·laborar Kant diu que fem el mateix amb l'ètica podem posar com
un catecisme de fet el Kant en la fonamentació al final fa com un petit
catecisme però clar, el que diu Kant i aquesta és la hipòtesi
interessant encara que jo no ho digui és com si jo digués el que hem de
fer i ho guardés un calaix i us dic a tots vosaltres penseu què hauríem
de fer si és el mateix tenim la prova que hi ha una idea de justícia que
és universal en mecànica funciona en ètica també segons els que
entensin aquesta és la creació de l'antologia i dels qui defensen els
drets humans que qualsevol persona que pensi racionalment en un tribunal
internacional acabaria malgrat les mateixes constitucions que no s'ha de
mentir i per què menteixes? perquè estava apurat en aquell moment i si no
es digués ser apurat mentir estaria bé? Kant diria no i així podríem
seguir tirant del fil fins que en teoria el reconeixen els drets humans
llavors quan diem d'actuar èticament no s'actua contrari al deure o
conforme al deure sinó Kant ho anomena per deure i aquest deure d'on surt?
de mi, soc un individu soc lliure, soc racional llavors jo puc reconèixer
quines lleis són justes i quines no i no jo o el segon és ser racional
per això de dret cosmopolita ha d'haver-hi un ara, com administra aquest
dret? el segon Kant, el Kant ja madur de l'època napoleònica això és
una altra cosa és aquí quan Kant ja comença a veure que la política té
molta deure amb l'època per exemple Habermas Habermas també seria un
filòsof de l'antroide, Kantia que estaria en aquest segon sentit és un
dels grans arquitectes del que és la Unió Europea aquesta filosofia ve a
ser la fonamentació de la Unió Europea que seria molt bé no cal que hi
hagi un gran macroestat europeu si Europa té moltes complexitats pot haver
diversos estats però tots han d'estar compromesos amb una mateixa
Constitució i aquesta Constitució ha de ser universalitzable és a dir,
no nosaltres per ser europeus sinó que puguin venir aquí xinesos
africans, latinoamericans i reconèixer aquells llocs Exacte, això seria
una prova perquè podríem defensar èticament això, però no des del punt
de vista tecnològic a no ser que o veiem tothom que és bo que les dones
vagin d'una altra manera doncs l'alternativa que ens queda és dir que és
dolent des del punt de vista d'autorització No, és que aquesta és la
tradició ja hem dit que amb el capitalisme això queda diluït i què
més? Dones i una tradició Clar, aquí algú podria dir clar, és una
situació purament antropològica històrica, pensem diferent perquè vivim
un procés d'individualització però és que Kant creu en el progrés de
la tradició arribada per tot arreu el mateix que els que creuen en els
drets humans, que podrien dir escolta, per exemple, podríem dir primer
article tots els homes i dones neixen iguals això és fals des del punt de
vista científic és fals des del punt de vista empí malauradament no és
així alguns neixen entre potors, altres enmig d'una dreta, però què
passa? que Kant, el que diria un kantí és que el dret, el dret no és
sociologia, no és una qüestió empírica el valor d'una proposició
ètica no és que sigui un judici, que sigui veritat o fals, sinó que
sigui bo o no bo, que sigui un imperatiu llavors, quan tu dius tots els
homes i dones neixen iguals, no estàs dient si això és veritat o fals,
sinó si ha de ser així, si aquest principi és universalitzable de la
mateixa manera, tots els corruptes aniran a la presó, algú podria dir
escolta, que hi ha corruptes que aniran a la presó sí, sí, d'acord però
si hi ha d'haver una correspondència entre l'ètica i el dret el dret ha
de perseguir els corruptes per causa de la presó la qüestió sociològica
és un altre tema llavors, el dret, si és ètic s'ha d'encarregar, no per
descriure la realitat, sinó per voler canviar el món i clar, i la segona
conclusió, que diria Kant, és molt bé i si en l'ètica n'hi ha una,
doncs tot s'anirà canviant fins que arribi a haver-hi un dret per tothom
però com Kant diu, doncs mira hi ha alguns països que estan en unes
condicions tal, doncs no és el mateix partit d'Alemanya entre partits, jo
no sé, de l'Àrea Saudita o Corea del Nord doncs llavors, què diu Kant?
Tranquils, per això cal que hi hagi diverses repúbliques coordinades
però en el fons del camí acabarem trobant-nos el que diu Hegel el que
passa és que Hegel ho argumenta d'una altra manera Hegel no està d'acord
amb aquest dret cosmopolita sinó que ell ens parla de la dialèctica entre
les diverses maneres de reconeixement que hi ha a un corresponent ... i
també es parla de la fi de la història cosa que Kant no acceptaria mai es
parla de la fi de la història Kant diu, la idea de Hegel és sempre hi ha
hagut conflicte si tu poses dues persones ficades en una habitació
s'acabaran barallant tu mateix amb tu mateix t'acabes barallant amb tu
mateix llavors què passa quan famílies, pobles, cultures tots ens acabem
barallant llavors Kant diu, que Hegel diu per què ens barallem? per què
els alemanys ens barallem amb els francesos? diu, perquè volem
reconeixement llavors quan dues persones o dos pobles, o dos països entren
en conflicte és perquè quan hi ha una de les dues parts que no està
reconeguda Marx agafa un altre argument i diu que la dialèctica té
classes llavors per què hi ha una part de classes? doncs perquè hi ha una
part que no està reconeguda per la planta el procés d'alienació el no
ser propietari de la meva producció doncs això genera les dinàmiques de
la revolució històrica què és el que ens diu? doncs realment la
història s'acabarà el dia que tots els pobles siguin reconeguts i quan ho
sabrem? doncs quan cada nació tingui el seu estat i sigui un estat de dret
llavors el dia que tots els individus ens reconeixem en el nostre estat i
aquest estat sigui de dret d'acord amb la nostra manera de ser la història
s'haurà acabat s'haurà acabat i això ho deia també Fukuyama quan va
caure el món de l'alien en el sentit que no és que deixi d'haver-hi coses
sinó que simplement ens deixarem de matar per grans ideals perquè en el
fons els grans ideals diuen que són aquests de reconeixement de la nostra
col·lectivitat i la nostra individualitat però quan tenim això reconegut
en el nostre estat doncs hi haurà problemes però seran problemes de tipus
administratiu de tipus de dret a seguir o penal no de grans conflicts no
ens matarem ja això és la filosofia d'història el que diria Marx diu el
mateix el dia que arribem a les classes la història s'acabarà sí però
sembla molt en el cas de Kant Kant no s'acabaria mai amb la història i a
més a més el que diria Kant és que aquest dret ha de ser un dret per
tothom Hegel no no ho accepta necesàriament això en el cap de Hegel doncs
els alemanys han de tenir al seu costat els francesos al seu i aquí entre
països ja ens entendrem Hegel no és un defensor del dret cosmopolita al
contrari són dos anys teòrics de fet en 1820 una cosa així com 50 anys
pràcticament abans de Bismarck abans de la unificació del 1870 ell va
redactar una Constitució alemanya que us la recomano la Constitució
alemana on precisament allà defensa que no hi haurà pau mai d'una altra
manera si no tenim una pròpia Constitució per als grans i la Constitució
alemanya s'ha de fer per als grans no això és una bona pregunta
filosòfica i de facto no perquè no és exactament una Constitució
diguem-ne jurídica amb articles sinó que és una reflexió filosòfica
quan Hegel parla de Constitució alemanya ens està parlant d'allò que
constitueix el poble alemany no en temes formals sinó en temes històrics
com que l'estat dels alemanys és diferent dels francesos l'estat alemany
ha de ser diferent de l'estat francès llavors quan s'acabarà la història
doncs quan l'estat alemany tingui reconegut el seu estat llavors on ha de
posar un política per què no ho diguem a més Hegel és un anticancer com
un anticancer fort d'acord llavors bé seguint amb això aviam com
nosaltres podem realment conèixer